Crónica del meu primer Ultratrail: Cavalls del Vent: 86km + 12.000 metres de desnivell!

7:20 del mati, sona el despertador i jo ja fa com una hora que no dormo donant voltes al llit… baixo i em foto un bon esmorzar.


8:00 vaig a la dutxa després de preparar les motxilles i començo a perfilar l’estratègia de la Cavalls, decideixo que més val anar tranquil al principi i caminar tota la primera pujada que pagar-ho despres i que la clau era ser molt disciplinat amb el menjar i el beure.

8:25 pirem cap a Baga amb la meva mare i la Marina.

8:45 arribem a Baga i vaig a deixar la motxilla que ens deixaven omplir per dur-la al refugi de Prats d’Aguiló al km 43 i hi fico de tot: menjar, roba d’abric, recanvi de pantalons i samarretes, etc.. els nervis es posen a flor de pell al veure la gent... vaja maquines tots!!! Quines pintes de cracks...

De 8:45 a 9:35 estem purulant per allà i la veritat es que es passa molt ràpid el temps. Aprofito per conèixer en persona al Kilian Jornet que es un bon personatge i després més endavant em demostrarà que es molt bon tio.

9:35: em despedeixo de la Marina i la Meva mare i entrem al calaix de sortida... quins nervis te tothom, de fons sona el highway to hell i tinc la pell de gallina... coneixem a alguns que estan per allà i que anirem veient durant tot el recorregut...

10:00: sortida!!!! De fons la cançó del último mohicano a tot trapo i tots botant i aplaudint!!! Increïble!!! M’entre escric això se’m posen els pels de punta! Comencem a trotar pel poble i a uns 200 metres passem per davant de la Marina i la meva mare. Petó a l’anell i amb la mirada li dic a la Marina que acabaré! (jo crec que ella ho sap)....

Des d’aquest punt les hores son una mica confuses pq ni ho mirava gaire, a partir d’ara parlaré de trams...

Primer tram: Bagà- Refugi del Rebost (km 7.5)

Vam començar caminant a un ritme molt ràpid en rampes espectacular i molt seguit... en alguns punts hi havia una mica d’aglomeració i casi ens parem ja que hi havia alguns trams una mica tècnics i la gent afluixava molt. En aquest tram l’objectiu era claríssim, anar tranquil i no desgastar-se gens. Hi havia gent que pujava més ràpid i que després ho pagava.. Un gran tram de bosc ens avisa que la temperatura tot i estar suant es fresca i que a dalt fotrà un fred important. En aquest tram em vaig sentir molt fort, i ja teníem 800 metres de desnivell fets! A l’avituallament una bona recarregada de menjar i beure i seguim!

Segon Tram: Refugi del Rebost – Refugi del niu de l’àliga (km 13.61)

Aquest per mi va ser un dels trams més durs amb diferència. Primer perquè es pujaven 1.000 metres de desnivell i segon perquè s’arribava a 2.500 metres d’alçada amb l’esforç extra que suposava això... jo intento mantenir les pulsacions estables, li dic al Ricard (company de Zurich) que sobretot intenti no passar de 160 pulsacions (li faig aquest varemo ja que a tot el tram de Rebost més o menys anava com jo de pulsacions) i que vagi bevent i menjant cada 15 minuts (a partir d’aleshores ho faríem així, cada 15 minuts menjar una mossegada del que fos i cada 10-15 minuts un glopet d’aigua). En aquesta pujada deixem al Ferri (l’altre companys de Zurich) i li diem que l’esperem a dalt. Anem pujant a bon ritme i anem patint de bessons de manera important ja que aquest tram no fa tants plans i és més vertical. En aquest punt me n’adono que potser hauria d’haver dut bastons ja que el Ricard me’ls deixa un moment i veig que descarreguen bastant les cames... però en fi, es lo que hay.... Arribem a dalt amb un bon marge respecte al fora de control ja que ens plantem amb 3h 20 minuts i el fora de control era 4h 30 min. Per tant ens donem un premi i aprofitant que esperem al Ferri jalem be i estirem be les cames, quàdriceps, bessons, etc... aquí hi havia caldo aneto calent i m’entra de conya, a partir de llavors a tots els avituallaments caldo!!! Estem animats però força petats dels casi 2.000 metres de desnivell que hem pujat!

Tercer Tram: Refugi Niu de l’Àliga – Refugi de Serrat de les Esposes (km 28.24)

Tram aparentment ràpid ja que eren 15 km i com a màxim et donaven 2h 30 min!! Començava amb una baixada súper bèstia de pedra suelta on relliscàvem molt i vam ser molt prudents per no caure i no carregar els quàdriceps gaire. Aquí el Ferri ens va fer una demostració increïble de baixada vertical esquiant literalment sobre les pedres. Després hi havia la pujada a les penyes Altes que a mi sincerament em va semblar menys del que m’esperava. Potser aquest tram va ser un dels més tècnics ja que va tocar grimpar bastant en la pujada. Després de penyes altes una llarga baixada primer per corriol i després per una pista que estava en bon estat. Aquest va ser el tram que més vam córrer de tota la cavalls, anant inclòs algun km a 5:30min/km. Després de la llarga baixada hi havia just abans del refugi una pujada d’uns 100 metres de desnivell però molt pronunciada i que, després d’uns km de baixada contínua va fer força mal... però bueno, sabia que en aquell refugi estaria la Marina i la meva mare així que vaig arribar amb el Ricard i molt be de forces. La veritat es que estava molt animat per arribar just en el temps que tenia previst (les 16h) i sabent que ja havíem recuperat 1h 20min sobre el fora de control! Ens vam columpiar una mica en aquest avituallament però es que la companyia valia la pena! La Marina em va donar molts ànims i sobretot el que em digués que em veia molt be ja que vaig veure que ho deia de veritat!. Total que ens vam fotre molt jalar (inclòs un paquet de jabugo que ens va donar la meva mare) i vam seguir pujant cap al següent tram.

Quart Tram: Refugi de Serrat de les Esposes – Refugi dels Cortals (km 33.24)

Crec que va ser el tram més curt de tots (no ho tinc gaire clar) i començava amb una pujada molt forta (la continuació de l’anterior) on a mig camí ens vam trobar al Kilian Jornet (que en el avituallament la Marina m’havia dit que li sonava que havia abandonat). Com havia conegut al Kilian abans de la sortida es va posar a xerrar amb mi 2 minuts i em va explicar el que li havia passat i em va donar ànims per seguir endavant (“molta força i fins el final!” em va dir). Després vam seguir fins arribar a una baixada no gaire tècnica i de fàcil trotar fins a la pujadeta final abans del refugi.

Cinquè Tram: Refugi dels Cortals – Refugi de Prat d’Aguiló (km 43,92)

Un cop vam sortir dels Cortals la incertesa es va apoderar de nosaltres bàsicament per dos motius. El primer era que en aquest tram de casi 11km el temps estimat màxim que donaven era de 3h 20 min i per tant el màxim de tots els intermitjos amb lo qual el recorregut feia tota la pinta de ser força dur... El segon era que a Prat d’Aguiló hi havia el “sopar” i on alhora ens donaven la bossa amb roba i coses personals que ens deixaven desar a meitat del recorregut i per timing se’ns podia fer de nit (ja que l’hora de tall era les 22h i nosaltres volíem arribar de dia si o si o sigui sobre les 20h).

Només començar a pujar al Serrat de la Muga (2.206 metres) ja vam entendre perquè donaven tant temps... una pujada constant per corriol tota l’estona on les pedres i arrels d’arbres constants no deixaven que les sabatilles s’agafessin gaire i, per tant, el ritme havia de ser lent. Crec que el mes pesat de la pujada va ser la pendent continua durant 7 km ja que es va fer força pesada... un cop arribats al cim començava un pronunciat descens que ens deixaria a 3 km del refugi. Descens fàcil i molt agraït que ja ens deixava veure que les cames “estaven tocadetes...” i posterior pla i que picava molt lleugerament cap a munt on hi havia una de les millors vistes amb la Cerdanya a la dreta del camí i al fons la llum del refugi que ens anava “cridant”. Finalment vam aconseguir arribar al refugi sense haver d’encendre el frontal i vam disfrutar molt del que personalment crec que un bon sopar amb pasta, caldo, fuet, etc... i sobretot ens vam poder canviar de roba!!! I estar una estona amb l’estufa del refugi!! Qualsevol tornava a sortir amb el fred que feia!!! Però en fi, després de casi 30 minuts d’avituallament llarg, estiraments i canvi de roba i canvi de coses dins la motxilla vam decidir que tiràvem endavant amb el frontal al cap i ven abrigats.

Sisè Tram: Refugi de Prat d’Aguilò – Refugi Lluís Estasen (km 55,8)

Un cop ben alimentats i amb un nou ibuprofeno al cos acompanyat de 5 o 6 gots de caldo Aneto (per mi el millor avituallament possible) vam fer rumb cap a la pujada mes patida de totes les de la cursa. Els motius bàsicament eren el fred (ja que ja era de nit), el espectacular vent que bufava a partir de 2.100 metres, que arribàvem de nou a casi 2.500 metres i que el terreny era ple de pedres petites que, amb les fortes pendents, donava la sensació de que no es podia avançar... va ser interminable tot i que “només” eren 3 quilòmetres de pujada. Suposo que aquí el factor psicològic va ser important ja que no es veia res de res, ni el cim ni la vall, només llumetes petites dispersades per la muntanya que enlloc de participants semblaven senyals del recorregut de petites que es veien. De cap va ser difícil, sincerament dur, molt dur! Aquí el Ricard tirava bastant més que jo i em vaig sentir per moments molt dèbil fins que el ibuprofeno em va començar a fer efecte. Un cop arribat a dalt uns 2 km molt bons per trotar amb calma ja que era un prat molt ample i amb terra de gespa que ens va semblar com si fos una “moqueta”. Sabíem que venia la baixada mes llarga de tot el recorregut i a la que la pendent va començar a ser important vam afluixar el ritme per no carregar gaire les cames en els gairebé 800 metres de desnivell negatiu que hi havien. En aquest tram va haver gent que va patir molt per haver d’aguantar els impactes de tanta baixada i, com el nostre company Ferriol, al trobar al Refugi de Lluís Estasen aigua calenta i llit per dormir, van decidir que ja n’hi havia prou. En Ricard i jo vam decidir que allà no s’acabaria l’aventura així que després de fer el jalar habitual (en aquest cas pa amb tomàquet i fuet + caldo) vam parlar una mica amb la gent del refugi, van sentir a un tio Basc cantant una “oda” a una noia del avituallament, vam estirar una mica i vam seguir endavant!.

Setè Tram: Refugi Lluís Estasen – Refugi del Gresolet (km 59,11)

Arribat aquest tram estàvem entre motivats i “acollonits” ja que tothom ens deia que vigiléssim molt amb la baixada al Gresolet que era molt perillosa però alhora sabíem que un cop allà ja “només” ens quedaven 25km per la meta i ja es veia a prop! Vam començar a baixar i en els 200 primers metres ja vam veure de que ens parlava la gent... tota la baixada estava plena d’arrels d’arbres i fang humit amb el que semblava una pista de patinatge! Sort que hi havien arbres a cantó i canto del camí i vaig poder anant agafant-me als arbres per no caure tant. El resum de la baixada son 10 caigudes al terra + unes 50 patinades en 1h 5 minuts!!! Ara entenc perquè donaven 2 hores per fer 3,5 km! Aquella baixada va marcar un abans i un després per tots aquells participants que anaven tocats muscularment ja que va suposar molts esquinços i torçades que al arribar al avituallament van suposar l’abandonament definitiu. Aquest va ser el cas del meu company Ricard que anava molt be de cap però que en una de les baixades va petar el genoll i això va suposar que arribés al refugi amb 1h 40 minuts i que digues prou a la nostre aventura junts. Un cop vaig veure arribar al Ricard i una mica congelat vaig fer balanç del temps que em quedava de marge respecte al fora de control (que en aquells moment era 1h 25 min), les meves forces (que estaven justetes) i el meu cap (que estava motivat) així que, com sempre el cap va poder per sobre de tot. Després de parlar un moment amb el Ricard i que ell em dones ànims per seguir, ens vam donar una abraçada i vaig decidir acabar com fos!

Vuitè Tram: Refugi del Gresolet – Ermita de Sant Martí (km 69)

Un cop vaig sortir de Gresolet tenia clar dues coses. La primera era que aquest tram era el més psicològic ja que era el primer que feia sol i que probablement faria sol tot el trajecte (com així va ser) i per tant havia de ser molt disciplinat amb el menjar, beure i ritme per no petar físicament ni psicològicament. La segona que no podia deixar que la pressió de saber que a l’Ermita de Sant Martí era l’últim punt on es podia abandonar s’apoderés de mi i em fes venir-me avall. Personalment va ser el tram que més em va omplir de tota la cursa ja que em vaig demostrar una vegada més que si el cap tira, el cos tira! Em vaig passar 2 hores sense veure ni una sola persona i només veient la llumeta del meu frontal i sentint els sorolls del bosc i dels meus braços fregant el meu cos amb el paravent. De fet ni em vaig posar la música que duia com a emergència psicològica perquè em volia demostrar que seria capaç de trencar la “barrera” de la soledat i del desànim.

El recorregut era força maco però durillo. Començava amb una forta pujada per un corriol que anava creuant una pista que pujava uns 350 metres de desnivell i en aquesta pujada en vaig veure fort, a bon ritme i molt motivat... lo d’anar sol de moment semblava que no m’afectava. Un cop arribat a dalt, un desviament a la dreta i començava una llarga baixada d’uns 8 km que em duria al segon punt més baix del recorregut, a 900 metres d’alçada. El fred era molt intens ja que tota l’estona era per dins del bosc i la foscor absoluta. En dues o tres ocasions em vaig equivocar de camí però de seguida vaig veure que no anava be i vaig rectificar. Vaig trotar bastant però als trams més estrets caminava per vigilar no fer-me mal. Al final de tot hi havia uns 600 metres de pista que em van dur al gran focus del l’ermita... va ser com una aparició, de com una corba de 180 graus i de la foscor absoluta va aparèixer la llum del refugi. En aquest punt em vaig trobar a la Gemma de la Bisbal i a l’Alberto de Caldes que ens havien passat una estona abans i l’Alberto em va dir que a la Gemma la obligaven a abandonar perquè tenia la pressió molt baixa i les pulsacions molt baixes. Vaig fer el mateix ritual i em vaig asseure al terra 5 minuts per menjar be i trucar a la Marina. Recordo que en aquesta trucada la Marina em va dir: “ja ho tens” i realment després de dir-li que seguia només pensaba en això: “ja ho tens”.

Novè Tram: Ermita de Sant Martí – Refugi de Sant Jordi (km 73,94)

Arribava el moment de la veritat, ja no havia tornada en enrere, ja no podia abandonar així que havia de tirar fins al final com fos! Sabia que la pujada als empedrats fins al refugi de Sant Jordi era l’últim “problema greu” que havia de superar ja que eren casi 650 metres de desnivell positiu que, quan portes 17 hores piquen molt... Alhora tenia l’incertesa de saber perquè li deien els empedrats i de perquè molta gent li tenia molt respecte a aquesta pujada... mirant el perfil de la cursa no semblava res de l’altre món... però només vaig necessitar 500 metres per veure clar de què anava la pel·lícula. La pujada anava travessant tota l’estona un riu que en molts dels passos l’aigua arribava pels genolls i que si relliscaves de les pedres acabaves xop. A això se li havia d’afegir el fet que com havien passat 300 persones per aquelles pedres ja eren molt inestables i estaven xopes... en resum, cada cop que s’havia de travessar el riu, els que no anàvem amb pals com jo flipàvem i en alguns casos ens tocava mullar-nos... aquí vaig amortitzar les Salomon de Gore-Tex que duia fins que en una ocasió l’aigua em va mullar mitja cama... Aquí ja vaig decidir posar-me una mica de música per distreure’m una mica d’aquell terrenys tan lent i mica a mica vaig anar pujant. Recordo que vaig agafar a una dona i vam compartir junts uns 30 minuts i en un moment que vam veure la llum del Refugi a dalt de tot em va dir “però com pugem fins allà!” en el fons també ho vaig pensar però li vaig dir que aquella llum era la lluna i em sembla que s’ho va mig creure... Finalment i després de 1h 30 minuts vaig arribar a dalt. Eren les 5:10 del matí i en aquell punt ja veia clar que acabaria així que em vaig omplir de nou el camelback, vaig menjar, vaig riure una estona amb els tios del avituallament que eren molt divertits i després de veure que arribava l’Alberto vaig decidir que els últims 12 km els faria amb ell i així xerraríem un ratet. En aquell moment vaig fer la trucada que tantes ganes tenia de fer i li vaig dir a la Marina “Acabo! A les 7:30 aprox estic a Bagà”. Vaig sentir la seva alegria i això encara em va motivar més.

Desè i últim Tram: Refugi de Sant Jordi – Bagà (km 86 tot i que a mi em van sortir 90,06km)

En aquest punt es quan les cames i els peus ja em feien un mal considerable i ja veia que estava programat per arribar a la meta i que un cop allà les cames en dirien prou, no podria fer una passa més (i efectivament va ser així) però tot i això vaig començar a baixar a un molt bon ritme, caminant però molt ràpid (aprox a 6km/h) i l’Alberto flipava. En el fons em va dir que ja li anava be el ritme perquè així acabaríem abans però em deia que vigilés que encara ens quedava una pujada forta... aquesta va arribar al km 78 i en 1,5 km pujàvem 220 metres tot per corriol. Vam decidir anar molt tranquils i aquí em vaig adonar que anava ja molt petat perquè en tota la pujada no vaig pujar de 125 pulsacions i estava mig ofegat... mala senyal... sort que un cop a dalt ja era tot baixada fins a Bagà! El trajecte era molt bo ja que casi tot era pista ample i al final un llarg tram d’asfalt fins a Bagà (llevat dels últims 2 km que just abans de Bagà ens fèien donar una volta “de regalo” com deia l’Alberto que per cert era un bon tio que cada any fa un parell de Ultratrails). Vam anar baixant sense dir-nos gaire cosa però sabent que l’altre estava allà que ja era molt. A mesura que s’anava fent de dia ja vèiem la glòria i cap a les 7:15 vam apagar els frontals per gaudir dels primers rajos del dia... Un cop a Bagà vam preparar la arribada i vam decidir arribar corrents com fos i així ho vam fer, els últims 500 metres vam córrer (o almenys ho intentàvem) i un cop vaig fer l’última corba ja vaig veure a la Marina i la Meva mare al costat de la meta! Quina visió més maca... l’alegria es va apoderar de mi alhora de quatre llàgrimes de dolor/emoció i finalment havia arribat. Després de 21h 41 min de patiment, emocions, moments bons i dolents, companyerisme i sobretot molta muntanya havia aconseguit acabar algo que dos dies abans em semblava una bogeria!


Com a conclusió només dir que ha sigut una experiència increïble que tot aquell que li agradi la muntanya ha de intentar viure tot i no acabar-la. Un cop més m’ha demostrat que el patiment es psicològic i que el famós lema del meu germà es força cert (where is the limit?). M’agradaria també donar les gràcies al Ricard i Ferri que m’han demostrat que son dos tios collonuts amb uns nassos importants al embarcar-se en aquesta aventura sense haver fet res semblant en la seva vida i des d’aquí els hi mostro la meva admiració de lo ve que ho han fet tot i haver d’abandonar. Ells també son finishers! També donar les gràcies a la Meva mare per ser tant patidora i per acompanyar-me i venir-me a buscar i sobretot a la Marina per estar un cop més al meu costat, saber que la podia trucar en els moments baixos em va ajudar molt a tirar endavant i veure la seva cara a la sortida i l’arribada no te preu.

Manual de emergencia para huir de Belén Esteban

No es noticia que la programación de los canales españoles deja mucho que desear si tu nivel cultural te pide algo más que el Sálvame o DEC (maldita la hora en que la Esteban nos ha corrompido del todo la tele patria!!!). De esta quema, yo salvaría sólo un puñado de programas, como Redes (del respetadísimo y estimadísimo Eduard Punset), SLQH (de los más que salados Patricia Conde y Ángel Martín mofándose precisamente de este nivelón cultural), Buenafuente (no necesita presentación, aunque sí que lo emitan más temprano!!!) o El Encantador de Perros (se aprende mucho con César Millán!). Pero como ves, hay muy poquita cosa salvable…

Mi mujer y yo tratamos de escaparnos de esta masacre cultural contratando el Imagenio de Movistar, para conseguir mayor oferta de canales y acceso a los documentales de Discovery o NatGeo. No obstante, al cabo de unos meses nos dimos cuenta de que el sobrecoste era excesivo (unos 60€ al mes con el paquete extendido de canales) y además no siempre podíamos acceder a la versión original de los programas que veíamos, asunto muy importante para nosotros.

¿Cuál fue nuestra solución? Pues fue (y es) bajarnos los programas de televisión directamente a través de torrents. Pero, ¿qué es un torrent? Es un sistema para compartir ficheros entre personas (P2P para los amigos) cuya peculiaridad es que dicho archivo no se encuentra físicamente en ninguna parte ni en ningún disco duro de otra persona conectada a la red. Se encuentra, como su propio nombre indica, en un torrente de información que no cesa de cambiar de ordenadores y de servidores, lo que lo convierte en un sistema P2P mucho más rápido que el conocido eMule (cuya velocidad depende de la capacidad de línea entre el emisor y el receptor y de muchas condiciones). Al programar tu cliente de torrent para bajarte un archivo, lo único que estás pidiendo es tu turno para que tu ordenador sea una parada más de dicho torrent. Entonces, cuando éste pasa por tu ordenador para seguir rumbo a otro ordenador, el archivo se va grabando en tu disco duro. El hecho de que la información compartida no esté en ninguna parte (o que esté en todas partes al mismo tiempo, según como se mire) hace casi imposible que las sociedades de gestión de derechos de autor (como la odiosa SGAE) no tenga recursos legales para prohibir este sistema. Como veis, todo son ventajas con el sistema de los torrents en comparación con el eMule!

¿Qué elementos necesitamos para poder ver programas de televisión y películas bajados por torrents en nuestra televisión? Primero, necesitamos bajarnos un cliente de torrent en nuestro ordenador gratuitamente para gestionar la información que nos bajamos. El más popular entre usuarios de PC es el Bit Torrent (http://www.bittorrent.com/) y el que yo recomiendo para Mac es Vuze (http://www.vuze.com/). El punto fuerte de Vuze es que, una vez te has bajado un archivo, te lo compila en .mp4 para más tarde introducirlo automáticamente en tu biblioteca de iTunes. Esto te permite saltarte un paso en el proceso para conseguir que iTunes reproduzca los archivos sea la que sea su extensión (si es que es éste tu gestor multimedia de elección, aunque intuyo que es el usado por la mayoría de usuarios Mac).

Además del cliente, necesitas bajarte el archivo torrent de algún directorio de los que se encuentran en Internet. Existen muchos de pago, pero por mi experiencia los gratis que valen más la pena son The Pirate Bay (http://thepiratebay.org/) y EZTV (http://eztv.it/). Mientras que en el primero puedes encontrar de todo (desde libros escaneados en .pdf hasta música en .mp3, pasando por las películas), en el segundo encontrarás los programas emitidos en EEUU de manera fácil y accesible.

Existen muchas más fuentes de contenido para nuestra tele que la TDT.

Para ver los programas bajados en la tele, puedes optar por un disco duro multimedia (los hay a patadas en sitios como MediaMrkt o Fnac, con capacidades de hasta 2 TB, mando a distancia y a precios muy competitivos) u optar, como nosotros, por un AppleTV. El punto fuerte del segundo es que siempre está conectado a la red vía Wifi y no necesita que estés todo el rato desenchufándolo de la tele para introducirle más programas desde el ordenador vía USB, para después volverlo a enchufar en la tele. Este hecho también hace innecesario que el AppleTV tenga mucha capacidad de disco duro (que no tiene), ya que puede reproducir los archivos que se encuentren en el iTunes de nuestro ordenador a través de nuestra red local y sin cables.

Recapitulando, el proceso para conseguir televisión a la carta es el siguiente:

1. Bajarse el archivo torrent correspondiente al programa que queramos ver desde el directorio de torrents.
2. Abrir dicho archivo en nuestro cliente.
3. Esperar a que baje el vídeo entero.
4. Si es necesario, convertirlo a la extensión necesaria (.mp4 para iTunes).
5. Descargar el archivo en nuestro disco duro multimedia.
6. Disfrutar de televisión a la carta cuando queramos!

Espero que este post te sirva para abrir tus horizontes televisivos a precios económicos!

SAYONARA, BELÉN!!!

Cupcake manía en Barcelona

Estos deliciosos “pastelillos”, como los llamo yo, han llegado para quedarse a la ciudad condal.

Esta nueva tendencia lleva por aquí relativamente poco pero ya parece que se expande muy bien por las calles Barcelonesas ofreciendo todo tipo de colores, tamaños y sabores. Son versátiles, pequeños, divertidos de comer y a mi especialmente, me hace sonreír cada vez que veo una tienda de estas ya que es como volver a ser niña.

Aunque para algunos un cupcake no es más que una magdalena mejor vestida, en realidad los dos son un poco diferentes ya que el cupcake tiene una textura más esponjosa y se elabora con mantequilla mientras que las magdalenas son más secas y se elaboran con aceite. Personalmente prefiero los cupcakes por el simple hecho de que se pueden hacer de todos los sabores y se puede jugar mucho con el decorado, pero no se queden con mis palabras y vayan a probarlos.

Por ahora conozco 3 tiendas que ofrecen una gran variedad:

1. Lolitas cupcakes: C/ Portal Nou, 20

2.Cups & Cakes: Enric Granados, 145

3. Pero si prefieren comerlos en la comodidad del sofá, Florentine te los lleva a casa: http://www.florentinecupcakes.com/

Bueno, ahora no hay excusa para probarlos :)

Michelle \o/

¿Andar o correr? por el Cadí

Aprovechando que el sábado voy a partícipar en una de las pruebas mas duras de resistencia del panorama nacional voy a explicar un poco de que se trata la Cavalls del Vent. (http://www.cavallsdelvent.com/)

La Cavalls del vent es una ruta circular alrededor del parque nacional del Cadí-Moixeró de cerca de 90km de distancia y unos 12.000 metros de desnivel acumulado. La ruta une los 8 refugios del parque (Niu de l'Àliga, Serrat de les Esposses, Cortals d'Ingla, Prats d'Aguiló, Lluís Estassen, Gressolet, Sant Jordi y Rebost) y se puede realizar en varias etapas diferentes. Lo habitual es dedicar entre 3 y 5 dias para completar el recorrido con garantias (aunque no por ello sin esfuerzo) pero en su versión más extrema se utilizan menos de 24 horas. Es en esta modalidad extrema en la que se desarrolla "la cursa" que es como se denomina a la carrera única anual a través del recorrido y donde cada participante ha de intentar acabar el recorrido (con la variande de que se sale y se llega desde Bagà) en  menos de las 24 horas de límite (http://www.naturetrails.es/).

Obviamente lo mejor de la travesía son sus paisajes (en varios momentos por encima de los 2.000 metros de altura) que permiten apreciar uno de los mejores parques naturales de la península y que en dias claros permiten una visión de decenas de kilómetros. En las inmediaciones del refugi del Niu de l'Àliga son frecuentes los cervatillos y cavallos con lo que los amantes de la naturaleza animal tendran un aliciente añadido.

Como curiosidad solo indicar que el record de la Cavallsdel Vent lo tiene Kilian Jornet (http://www.kilianjornet.com/) con 9h 48min.

Saludos

Stanley Goodspeed

Selah Sue

Como algunos ya habrán visto que ya he dicho en facebook, ya no creo que Amy Winehouse vaya a morir de una sobredosis... O puede que sí. Sin embargo, para cuando eso ocurra ni yo ni nadie se acordará de ella.

Por qué digo esto? El viernes pasado, con motivo de las fiestas de la Mercè de Barcelona, tuve la oportunidad de escuchar por primera vez a Selah Sue (adjunto prueba gráfica de los hechos en este post). Es una chica con una voz soulera súper raspada, pero sin tratar de emular a una voz negra. Además, mezcla ese soul con unos ataques hip-hoperos con mucho gancho y muy marchosos y con un poco de reggae. Para escucharla, visita su página en MySpace: http://www.myspace.com/selahsuemusic

Para más inri, la chica está de buen ver, se sabe mover en el escenario y tiene gancho con las masas... Es el antídoto TOTAL contra las tonterías de la Winehouse!

Y a ti? Te gusta como suena?

PD: Según anunció en el concierto, sacará su primer álbum hacia Enero, así que atentos!

¿Y cómo funciona...?

Estrenamos blog con la recomendación de una página web más miscelánea que esta, si cabe.

Los tipos de Discovery (sí, los del Discovery Channel) han montado una página muy singular en la que explican cómo funciona cualquier producto, artilugio, sistema, negocio, elemento de la naturaleza, el cuerpo y la mente humanas, y un largo et cetera. Solamente apto para freaks curiosos (entre los que sin duda me incluyo):

www.howstuffworks.com 

Y aprovechando que técnicamente ya es dia 29 de septiembre, animo a más de uno a que se informe sobre cómo funciona una huelga…http://money.howstuffworks.com/strike.htm

Peter Parker